RUGBI XIII
El rugbi XIII (o rugbi lliga, en la tradició anglosaxona) és un esport d’equip sorgit el 1895 d’una escissió al si de la l’associació de clubs de rugbi XV anglesos: els clubs del nord del país propugnaven la professionalitat i els del sud i l’àrea londinenca defensaven l’esperit amateur. La principal diferència entre els dos codis de rugbi és el dinamisme: el ritme del joc del XIII és molt més alt. Per això es van modificar algunes regles del XV (com les melés i les tuixes, anecdòtiques al XIII) i, el 1906, es va reduir el nombre de jugadors de quinze a tretze, per crear més espais al terreny de joc. Un terreny de joc, val a dir, que també és lleugerament diferent, amb marques cada deu metres i dimensions més semblants a les dels camps de futbol americà.
PUNTUACIÓ
L’objectiu del joc, amb tot, és el mateix que el del rugbi XV: obtenir, en partits de dues meitats de quaranta minuts cadascuna, més punts que el contrincant plantant la pilota oval a la zona d’assaig (o marca) del rival o transformant xuts entre pals. L’equip contrari, per la seva banda, ha d’evitar amb placatges que el portador de la pilota s’acosti i arribi a la línia de marca. L’assaig val quatre punts i la transformació posterior en val dos. L’assaig té menys valor que al XV (cinc punts) perquè es considera que el dinamisme propi del XIII dóna més opcions de marcar als dos equips. Quant als xuts a pals, el drop goal només val un punt i un xut a pals per falta, dos. Els punts obtinguts amb el xut a pals també estan més devaluats respecte del XV per estimular la realització de jugades per marcar assaigs.
PLACATGE
Un element central en el desenvolupament del joc és el placatge. L’equip atacant disposa de sis oportunitats per avançar, que es van exhaurint a mesura que l’equip defensor atura, mitjançant placatges, els jugadors que porten la pilota. Si un equip és placat per sisena vegada, canvia la possessió de la pilota. Quan un jugador atacant és placat, els defenses han de recular deu metres. Per això el camp té les marques cada deu metres. Un jugador no és efectivament placat fins que l’àrbitre no considera que s’ha rendit i diu placat (held, en anglès, o tenu, en francès). Aleshores el jugador placat s’aixeca i fa rodar, amb la planta del peu, la pilota cap enrere (roll ball). La defensa, excepte els jugadors que han intervingut en el placatge, ha d’haver reculat deu metres si no vol quedar en fora de joc. Al XIII, per tant, no hi ha mai cap melé espontània. De fet, tant les melés com les tuixes, al XIII tenen una incidència mínima en el desenvolupament del joc, i no se solen disputar.
POPULARITAT
El rugbi XIII és l’esport nacional d’hivern a Austràlia (al costat del futbol australià) i l’esport nacional a Papua-Nova Guinea (és l’esport nacional). A l’hemisferi sud també és molt popular a Nova Zelanda, mentre que a Europa els focus tretzistes són el centre i nord d’Anglaterra, Occitània i Catalunya Nord, on va arribar de la mà de Joan Galia el 1934. El règim pro-nazi de Vichy, amb el mariscal Petain al capdavant, va prohibir el desembre de 1940 la pràctica del rugbi XIII a tot França, i els seus béns van passar al XV. Des d’aleshores, i malgrat l’aixecament de la prohibició, el XIII ha viscut moments difícils. Fins que, l’any 2000, dos equips veterans de Catalunya Nord, el Sant Esteve XIII i el XIII Català, van decidir d’unir els seus equips sèniors per crear un conjunt de molt bona qualitat: la Unió Tretzista Catalana. Cinc anys més tard, d’aquesta unió naixien els Catalans Dragons, l’equip perpinyanenc que juga des de 2006 a la millor lliga europea de XIII, la SuperLeague britànica.
